Estimat Guillem,
Aviat farà 31 anys que
ens coneixem. Record quan m'hi vaig presentar, eres molt jove, gran,
guapo. Jo tenia 25 anyets, també era jove, molt jove. Me vaig
enamorar de tu...bé...crec que tots i totes hi estàvem...eres tan
acollidor... ens ajuntàvem matí i horabaixa. Record tot el que
fèiem junts...te vestíem adequadament per Nadal, ens disfressàvem
amb tu pel Carnaval...rialles, balls, festes, plors,
celebracions..tantes coses...sí! Estimat Guillem...31 anys amb
tu...tota una vida.
31 ANYS A L'INSTITUT, una
passada!!!! Quan vaig arribar tenia 25 anyets. Un institut nou (tenia
2 o 3 anys), els profes ben joves, en teníem tots entre 25 i 35. Em
vaig enamorar d'aquest centre; en aquells moments era interina, i
quan vaig aprovar les opos no ho vaig dubtar ni un sol moment: vaig
demanar quedar aquí...i ho vaig aconseguir. I fins avui.
Enguany he demanat
trasllat. I me'n vaig. Per què? Més a prop de casa, també perquè
vaig estudiar al Joan Alcover , em feia ganes tornar-hi...i allà
seré només na Patri, profe de música, i ningú veurà una cap
d'estudis.
Faig bé? No faig bé? I
jo què sé!!!
El Guillem és ca meva,
això ho tenc clar. Tenc la mateixa sensació que quan, de joveneta,
em vaig independitzar...molta il·lusió i molta pena. Igual.
El Guillem és una
família, una gran família. Amb tot el que això comporta...moments
molt feliços, d'altres molt trists; aquí he rigut, ballat, cridat,
plorat, parlat...estimat.
He fet grans amics i
amigues, però graaaaaans!!!!!!
Quan vaig començar a
formar part de la directiva em vaig fixar dos reptes: contribuir a la
bona relació i comunicació amb les famílies, i vetlar pels nostres
al·lots i al·lotes. De vegades no ha estat fàcil...he hagut de fer
molts sermons, prendre decisions no sempre ben rebudes, però de
veres que ho he fet de tot cor, sempre pensant en el millor per a
tots. Altres vegades ha estat trist...plorar amb algú quan em donava
una mala notícia, per exemple. Algunes situacions han estat molt
emotives i alegres, com quan havia de felicitar un alumne o els seus
pares; en el despatx hi ha hagut de tot, moltes rialles, llàgrimes
(sempre hi ha una capsa de mocadors a disposició), confidències...
He complit els meus
reptes? Sí, crec que sí, tot i que som conscient que he ficat la
pota mooooltes vegades...però així és la vida, feim coses... unes
les encertam, d'altres no. El millor de tot ha estat el que jo
mateixa he après: tots, profes, alumnes, personal d'oficines, de
neteja, ordenances, la senyora del bar, pares... tots som els
instrumentistes d'una gran orquestra. Cada un de nosaltres és
imprescindible en l'obra que hem d'interpretar; que la música soni
com toca s'aconsegueix fent molta feina, amb perseverança, però,
sobretot, amb amor. El Guillem Sagrera és una molt bona orquestra,
la música que intrepreta sona bé, malgrat qualque vegada hi ha
algun matís millorable; però entre els instrumentistes hi ha el més
important: hi ha estimació.
En aquest institut m'he
sentit molt, molt estimada; jo també us estim a tots.
Gràcies, Guillem Sagrera
1 comentari:
Estimada Patri,
He llegit l'escrit que has enviat al Sagrera i m'he emocionada.
Ara consol el Guillem, està molt commogut. A hores d'ara plora com una Magdalena, a aquesta edat i tan mal alimentat que està...!
M'ha dit, però que si algú et comprèn és ell, que has de viure la teva vida i mirar endavant. Ell sap cert que tu vendràs a veure'l i te'l miraràs amb més amor que mai. És com un pare que comprèn perfectament quan un fill se n'ha d'anar de casa i que sap cert que el fill sempre hi serà quan ell el cridi.
Diu, també, rialler, que enviïs memòries al pare de La Balanguera, que tot i no haver coincidit mai amb ell físicament, ho ha fet des d'altres paratges.
No passis pena que te'l cuidarem, no et sentis malament per deixar-lo perquè ell comprèn que la gent ha de volar i està tan agraït de la teva tasca que troba que has de partir ben tranquil·la. Diu que t'estima i t'estimarà sempre i que pensem a vestir-lo amb la tela blava tant sovint com puguem.
Diu que et desitja tota la sort d'aquest món!
Diu que vol que siguis molt feliç!
Diu que està segur que vendràs a veure'l
Diu...
Mira, Patri, li he dit que ja n'hi ha prou,que ja t'enviaré missatges amb tot el que et vol dir al llarg dels anys. M'ha fet prometre que ens veuríem i que t'havia de contar el que anava passant.
Ai, saps que diu de coses... Saps aquells vellets que no poden parar de parlar...
En fi, ja t'aniré contant.
Una besada.
Xesca.
PS. Ara saps que diu? A veure qui serà, quan tu te'n vagis, l'Àngel del Sagrera?
Ja li he contestat que seguiràs sent tu!
Xesca Cabot
Publica un comentari a l'entrada