Banalitzar la violència

Jerusalem, 1963. Arran dels judicis de Nuremberg i, en especial, del judici contra el dirigent nazi Adolf Eichmann, neix una teoria que crea pol·lèmica arreu del món. Es tracta de la banalitat del mal, on la pensadora i teòrica política Hannah Arendt parla del màxim grau de violència aplicada per un individu sense cap predisposició per la maldat. Arendt defensa, contra el pensament general de tots aquells que seguiren de ben a prop els judicis, que Eichmann era un home mancat de moral i sentit crític, un home "petit i ridícul" que en res no es semblava al monstre genocida en què la societat occidental el volia convertir. Què podria, doncs, conduir a aquesta classe d'home a condemnar un gran nombre de vides humanes sense cap remordiment? I per què hauria jo volgut ressuscitar en aquest precís moment uns fets de mig segle d'antiguitat?

  França, 2015. Dos encaputxats entren a l'edifici de la revista francesa Charlie Hebdo al crid de "Déu és gran!" i buiden sense dubtar els carregadors de les seves Kalashnikov contra l'equip de redacció. El resultat és de 10 persones mortes pels trets. Segons després, fugen de l'edifici i es topen amb un agent de seguretat. Foc creuat, i cau mort. Un segon policia arriba i és abatut per les bales,  greument ferit. I jo encenc la televisió en el precís moment en què la retransmissió de les telenotícies mostra sense cap censura un dels encaputxats acostant-se al caigut, mentre aquest resta al terra. I demana pietat, però el feble material de les seves paraules no aconsegueix pas detenir la bala que li travessa el crani, imposant un prematur "the end" a la seva història.

  En veure la imatge, rest mut mirant la pantalla de la televisió intentant processar cada petit detall mostrat pels mitjans de comunicació. Un segon... dos... tres. Però no rep cap resposta interna, cap reacció sentimental, davant aquest estímul. No puc trobar res, més enllà d'un lleu impacte superficial que amb prou feines grata les meves emocions. I em qued mirant la pantalla mentre les notícies canvien, i aquella massacre queda oblidada amb la mateixa rapidesa del projectil que segons abans omplia l'escena de sang i d'odi. Com un autòmata esperant una nova ordre, com un titella impassible que espera els fils que la retornin un altre cop a l'escenari.

  I ara sí, a poc a poc, començ a sentir. Sent ràbia. Sent ràbia contra jo mateix, contra la meva indiferència, contra la meva insensibilitat. La insensibilitat a la qual ens sentim empesos pel nostre entorn, per la nostra societat, pel nostre propi Govern. Per papà i per mamà, pel veí, pel company de classe. Pels diaris i telediaris, per la premsa, per les pel·lícules de Hollywood i els seus herois estereotipats. Sent ràbia pels bullies. Pels qui banalitzen la violència fins el punt de convertir-la en un fet omnipresent a les nostres vides. En un acte tan normal i ordinari com una salutació, una rialla, un intercanvi de paraules.

  Sent ràbia pels cabrons que la permeten i en treuen benefici, i pels cabrons que tenen el poder i la capacitat d'acabar amb ella però no ho fan. 

  I supòs que ara esperau de mi una conclusió, una darrera reflexió per tancar el final d'aquesta història. Però jo em nego. Perquè algunes històries, desgraciadament, no en tenen cap, de final. I perquè no us vull negar el plaent esforç de posar en marxa els engranatges del vostre cap en aquesta meravellosa performance que és el pensament, per tal que vosaltres mateixos arribeu a les vostres conclusions. Jo, pel meu compte, desconnectaré d'aquest món les poques hores que em permeti la meva son i m'aferraré a l'esperança de no tornar-hi mai més.

RUBÉN GÁLVEZ,

2n Batxillerat A