Joan Miquel Gelabert

1. Em sent molt content, molt descansat al no tenir horaris, molt ocupat en les coses que no podia fer quan estava en actiu i amb la sort de gaudir d’una bona salut. Jo diria que estic en un dels millors moments de la meva vida.

2. Ara em puc dedicar a les meves coses, organitzar l’estudi de pintura, ordenar llibres, roba, (és increïble la quantitat de trastos  que s’arriben a acumular) arxius informàtics... Puc dedicar més temps al meu cos, menjar més sa, anar al mercat sense presses, anar a cercar esclata-sangs (encara que enguany n’hi ha hagut pocs) fer més exercici,... Fer comentaris a la premsa on-line, protestar, escriure a fòrums d’internet com meneame.net, atendre el facebook...desfogar-me a respondre a la incompetència i la corrupció d’alguns teòrics servidors públics, etc.
   

3. Després de les meves dues hospitalitzacions, una per cremades greus (2003) a l’hospital públic de la Vall d’Hebron de Barcelona i l’altre per un tumor cerebral (2010) a una clínica de Palma he de donar les gràcies als metges i personal sanitari per tot el que varen fer per mi. I quan un ha passat per aquests equinoccis deixa de donar importància a les petites molèsties quotidianes i a valorar molt més el que tenc. L’inconvenient que hi veig és que ara entr a la tardor de la vida, però procur no pensar-hi gaire. Crec que és molt important viure el present i no tudar el temps com diu l'Alcorà.
   

4. De l’institut enyor els companys amb qui més em vaig relacionar i els moments en què sentia que la meva tasca era útil als alumnes i a la societat (no sempre). L’altre dia vaig veure la pel·lícula El professor i em vaig emocionar. Crec que malgrat els discursos oficials i de determinades Esperanzas & Co hem fet una bona feina.
   

5. Consells en puc donar pocs. Als que comencen, els diria que facin el que creguin que han de fer sense rendir-se ni desanimar-se. I als que estan a punt de jubilar-se, que ànim, que ja falta menys. Que ja són abuelos com dèiem a la mili.
   

6. Les retallades pressupostàries no són més que una excusa per aplicar ideologia política i tornar 40 anys enrere. El que més em preocupa no és la meva generació, sinó la dels meus fills/alumnes que ho tindran més difícil que nosaltres amb l’agreujant que estan mal acostumats.                                Blanca Poquet 1r BAT